Què em falta?

Previ: En el post “50 anys”  deia:

“… no vull tenir la mateixa sensació que es té en un partit de futbol quan, després d’haver badat durant tot el partit, de no haver fet el que calia, i veient que el rellotge s’apropa al minut 90,  es juga a la desesperada, xutant des de lluny i a barraca perquè t’adones que el matx se te’n va de les mans …i ja només queden 5 minuts per intentar evitar la derrota. Amb 50, encara queden molts anys per endavant per gaudir de tot el que et pot donar la vida. I tant si hom pensa que amb la mort t’emportes alguna cosa d’aquí, com si no, val la pena fer l’esforç de viure moments amb plenitud, sentir intensament, experimentar, aprendre, compartir, …”

Amb aquest esperit he estat buscant el sentit de tot plegat. Aquí ho explico una mica.

 

He estat setmanes -pensant-ho bé, han estat alguns mesos!- reflexionant amb curiositat sobre mi mateixa. És una manera molt bonica de dir que m’he estat sotmetent a un examen crític perquè tinc la sensació que li he de fer un tomb a la meva vida. És una intuïció, només; però és molt present i intensa. I el problema és que no sé cap a on he de fer aquest tomb.

Amb aquesta necessitat, m’he dedicat a llegir llibres i a assistir a xerrades sobre els temes més diversos, i no només de creixement personal,… buscant no sé ben bé què; i he escrit també tot el que n’aprenia o les coses que simplement em rondaven pel cap en els meus moments de reflexió. M’he acostumat a dur una llibreta al bolso i bolis de colors: escric pensaments, paraules clau a mode de resum de coses que he llegit de gurus de renom que escriuen sobre millora personal (llevar-se d’hora, meditar, escriure els objectius del dia, ser disciplinat, ser agraït,…); hi he escrit recordatoris sobre que no cal evitar les emocions sinó que cal observar-les amb equanimitat per a què no se’t mengin; recordatoris sobre desterrar els pensaments negatius (els problemes només existeixen dins teu, no existeixen per si mateixos); etc. Tot amb intenció de millorar, de millorar-me, i poder trobar així el camí del tomb que anhelo fer. Fins i tot aquest blog tenia un sentit no només lúdic, o d’entreteniment sense més, sinó que va prendre cert caràcter autoformatiu, d’autoconeixement, per la via d’expressar el que m’ha passat i he sentit, narrar experiències viscudes o imaginades. Tot al voltant de les emocions.

Així he estat mesos, rumiant sobre què desitjo, què em falta i vull, però no he avançat gaire, o gens. Darrerament m’he sentit bloquejada, sense inspiració. I pensava: “Potser no estàs fent bé la reflexió. Potser estàs essent molt ambiciosa en saber què vols fer amb la teva vida i potser la teva vida ja està bé com està i només et cal fer algun petit canvi, com incorporar una activitat nova, o ser més sociable, o vés a saber”.

També últimament he constatat que les propostes dels gurus que us deia, sota l’aparença que són propostes simples d’aplicar i d’obtenir els resultats anunciats i desitjats, no ho són tant, de fàcils. Psicòlegs, coaches, “triomfadors” i altres experts, escriuen -uns amb més encert que d’altres- sobre com cal ser o què cal fer o què cal canviar per assolir el benestar personal i espiritual (íntim); com cal actuar o comportar-se a casa, a la feina, amb els amics o amb la familia, i ser així millor i, per tant, exitós (no només en un sentit material, no). El que diuen em sembla raonable i, en ocasions, fins i tot obvi, però sovint aquestes propostes, tot i que aparentment són simples i, per tant, assolibles, al final resulten difícils de complir: si cadascú és com és no pot haver-hi ni tant sols un mateix punt de partida. Cadascú és cadascú i el que pot funcionar per a un, no encaixa en la manera de ser de l’altre. I no he trobat (encara) cap mètode que cregui que m’escau. Cert que n’he tret algunes bones idees que no puc desconsiderar, però no n’he pogut aprofitar la disciplina d’un mètode complert (suposo que sóc una inconstant). A banda d’aquestes idees isolades, he extret a més una conclusió rellevant i és que cal SIMPLIFICAR! Cal simplificar-ho tot. Aquesta idea o premissa cada vegada pren més força en la meva manera d’entendre la vida. Tot ha de ser més simple. Hem de fer-ho simple. Simplificar i fluir.

I justament amb aquesta idea de la simplicitat al cap, vet aquí que un amic em va enviar per whatsapp fa uns dos o tres dies una “nota” que havia enllaçat el Josef Ajram a Twitter i que diu:

“Quizás te des cuenta algún día que la vida no exigía tanto de ti, tanto sacrificio, tanto cansancio; tal vez sólo te pedía que fueses feliz.”

Vaig apuntar ràpidament la frase a la meva llibreta, perquè, més enllà de la literalitat, justament propugna la idea de simplificar. I tot seguit vaig reflexionar: “Estic jo en una fase d’embolicar-me la vida amb autoexigència i esforç més enllà del necessari ambcabòries que no duen enlloc? Estic fent tot aquest camí buscant la felicitat quan en realitat la felicitat ja hi és i no la sé apreciar?”

Aquest migdia, mentre dinava sola al despatx (s’hi està bé amb l’aire condicionat), he recuperat una de les meves llibretes i n’he fet un repàs del que hi havia escrit. He marcat de nou amb post-it algunes pàgines, he subratllat alguns passatges i paraules clau, intentant encaixar-hi aquesta idea de simplificar: res! Només la sensació que res del que hi havia escrit em duia enlloc.

Per entendre millor el que vindrà ara, he d’explicar-vos que he llegit recentment un breu article sobre com tenir bones idees o més aviat com es desenvolupa el procés cerebral que condueix a la idea i, curiosament, les bones (grans) idees no vénen quan un està desenvolupant una tasca d’aprenentatge o d’absorció d’informació, d’experimentació (en què es fa servir una part determinada del cervell) sinó justament després, quan es descansa: la informació ja s’ha incorporat i en la fase de descans és quan es connecten els coneixements (i treballa una altra part del cervell) i s’encén la bombeta, apareix la solució, la idea. És l’ “Eureka!” (*)

Tornant de la feina cap a casa, gaudint del plaer d’anar en moto, m’ha arribat aquest “Eureka!”, un de petit. Petit perquè no he trobat la solució ni la idea brillant que solucioni des de ja la meva cerca, però sí que m’ha enviat el missatge de què és el què em falta. I ha estat, efectivament, quan estava en fase de relax, passant de reflexions profundes, deixant fluir els pensaments sense més i gaudint del plaer de conduir la moto, sentint com l’aire es colava entre la camisa i em refrescava el cos. Us ho explico tot seguit.

En aquests 10 minuts de trajecte fins a casa els meus pensaments s’han seqüenciat més o menys així:

“Tinc dos fills estupendos, diferents i amb les seves coses, però carinyosos, independents, i bones persones, amb ganes i il·lusions, que me’ls estimo com res més al món i que sé que m’estimen. No tinc problemes de salut; ni tampoc les persones que m’estimo. Tinc una bona feina que m’agrada (en general i la majoria dels dies) i amb un sou raonable que em permet viure sense grans angoixes. Per la meva feina i coneixements tinc l’oportunitat de col·laborar amb algunes universitats fent classes; també dono conferències i participo com a ponent en cursos de formació convidada per associacions professionals del meu sector; activitats totes elles que potser em suposen un esforç extra però que m’aporten molta satisfacció personal i professional. Tinc temps de lleure per anar al gym o fer alguna sortida de marxa nòrdica o amb amics; i em puc permetre de fer algun petit viatget per airejar-me de tant en tant. Tinc tot això. I no és poc!… i n’he d’estar agraïda i n’estic, i molt! Aleshores què em falta? Què busco? Què més necessito?”

I de cop, m’ha vingut a la ment la resposta, ràpida, veloç com un flash, i evident (el  meu “Eureka!”): “NECESSITO QUE TOT AIXÒ TINGUI SENTIT”.  Que la meva vida, objectivament quasi perfecta i per la que estic agraïda, tingui sentit.

No sé si aquesta és la solució, però crec que he fet un pas important perquè ara tinc la pregunta clau que he de respondre’m. Ja no és un divagar entre idees inconnexes, entre moments d’ansietat per no saber què falla o què em falta. Crec que ja sé què he fer: he de buscar el sentit de tot plegat. I crec que el sentit hi és quan hi ha un propòsit. He de trobar el MEU PROPÒSIT.

Avui me’n vaig contenta a dormir 🙂

(*) L’enllaç a l’article de què us parlava sobre com i quan apareixen les idees:

ideas geniales

 

Tancament

Com sempre, una cançó: una molt coneguda de Chambao i que escolto sovint.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s