Coratge, amor i independentisme

Sé que aquesta em resultarà una entrada difícil, perquè he decidit escriure en el precís moment en què m’he adonat que em dol el cos i l’ànima per dues coses que m’estan passant; perquè he decidit escriure de forma immediata per expressar com em sento, de la forma més fidel possible, sense censures; sense pensar-m’ho pas gaire. Tal com raja.

El vaig conèixer un 19 de setembre de fa 3 anys. Crec que l’impacte va ser mutu i va suposar inciar una relació especial, amb breus episodis de contacte (no més de 4 mesos cada vegada) i grans llacunes de separació i oblit buscat… però sempre tornant. L’he estimat i l’estimo molt. Els amics, els bons amics, en veure’m en hores baixes, sempre m’han aconsellat (per al meu bé i amb la millor intenció, perquè m’estimen) que havia de deixar a banda aquesta relació perquè no em convé; que he de bloquejar, trencar, fer-la desaparèixer. Potser és el que faria la majoria en la meva situació. Oblidar-lo. “Ja n’hi ha prou, Natàlia”. Però no puc. I no vull. Em dol, em dol molt; però sempre m’he guiat pel què em demana el cor. I tot i la por de pensar que potser sigui un entrebanc insuperable en la meva vida, segueixo tenint el coratge de voler continuar arriscant pel que crec que val la pena. I ell val molt la pena.

“… Two roads diverged in a wood, and I—

I took the one less traveled by,

And that has made all the difference.”

Robert Frost

Em vaig apropar a l’independentisme ara ja fa uns 10 o 12 anys. Crec que va ser una visió o un sentir -aleshores encara no gaire definit- que podíem ser un petit gran país, que teníem l’empenta per prendre la determinació de SER. El sentiment va anar creixent poc a poc, amb breus episodis de dubtes i sovint amb un sentit conciliador -que diuen els que em coneixen que m’és propi per naturalesa- d’empatitzar amb totes les visions. Però el cor sempre m’ha fet tornar a la idea original i ha fet més forta la visió i el sentiment. Tinc molt bons amics que estan en posicions contràries -i les respecto-, i m’aconsellen que cal abandonar, que hem de “recuperar” el seny, que aquesta deriva no duu enlloc i que en sortirem escaldats. Però no puc. I no vull. Em dol, em dol molt; però també aquí em guia el cor. I tot i pensar que potser s’esdevingui un entrebanc en la meva vida, no puc evitar d’enfrontar-m’hi, perquè vull mantenir el coratge de seguir arriscant per aquesta visió, pel que crec que val la pena. I el nostre país val molt la pena.

Em dol molt com estan anant les coses aquests darrers dies al nostre país. M’he adonat que sento la mateixa ansietat que a vegades m’aclapara quan penso en ell, en el meu “amic”. Dos escenaris tan diferents -un país i una relació- i un sentiment d’amor que es repeteix en un i altre. Tot i que un i altre escenaris em fan certa por perquè són incerts -no sé on em portaran-, no puc i no vull rectificar, ni renunciar-hi. A cap dels dos.
“El coratge no és absència de por. És la consciència que hi ha alguna cosa per la qual val la pena arriscar-se. Coratge i sentit van de la mà”. Inspirada -m’han dit- en una frase de Franklin D. Roosevelt, l’he copiada d’un tuit de l’Àlex Rovira.

I amb tot aquest revoltim de sentiments i ansietat, he oblidat la meva tradició d’escoltar música per celebrar l’equinocci de tardor (que es va esdevenir ahir a la nit). No vull rumiar-hi gaire, no sigui que m’autocensuri l’escrit més íntim de tots el que he escrit en aquest blog fins a la data, i ja no sigui el reflex sincer que m’havia proposat. Aquí teniu l’Eric Clapton i la seva vesió de “The autumn leaves”

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s