Una mort temporal

Una mort temporal

Escena única.

(Dues amigues prenent un cafè en un bar. Assegudes a una taula al costat del finestral que dona al carrer. La Marta llegeix el diari i l’Anna està pensativa, amb la mirada perduda, llunyana)

Anna (parla fluix): Crec que voldria morir.

Marta: Com dius?

Anna: Que crec que voldria morir. Però només una estona.

Marta (Deixa el diari obert sobre la taula i mira l’amiga per damunt de les ulleres de presbícia): Perdona?

Anna: Doncs això! Que voldria morir una estona. No seria com dormir, perquè quan dorms et bellugues i, a més, el teu subconscient o el que sigui segueix actiu, donant-te la llauna. I jo vull apagar el meu cos, però sobretot -sobretot!- la meva ment.

Marta (rient amb força): Però què dius, boja?

Anna: T’ho dic seriosament. Ha estat un pensament fugaç, però hi he estat rumiant una mica més i crec que és el que voldria: apagar cos i ment; la part conscient i la inconscient, perquè les dues em fan mal. I vull descansar, descansar de tant soroll; deixar de sentir els meus pensaments, o el dolor, o angoixa o el que sigui que tant m’emprenya; digues-ne com vulguis. Seria com buidar-me de tot el que em fa mal… almenys una estona. I em sembla que la mort és el que millor s’escau… però només una estona… uns minuts de descans absolut per efecte de la buidor total… (Les dues queden en silenci). És molt simple, Marta: voldria estar fora del meu cos, on hi deixaria la ment… i tornaria al cap d’uns minuts o potser només segons.

Marta (treient-se le ulleres): Anna, em prens el pèl, oi?

Anna (sense parar atenció a la Marta): M’imagino aquesta mort volguda arraulint-me tota jo, concentrant tota la meva matèria en un puntet, com una petitíssima brossa de pols, infinitessimal… i flop! desaparèixer, morir una estona, només una estona.

Marta (rient un pèl neguitosa): Hahahaha… Ho dius seriosament? Au, va, noia! Quines coses més estranyes que penses. Ets una mica tètrica tu, oi? Mira, la mort és sempre definitiva. I res hi ha que sigui tan greu o insuportable que no ho puguis superar amb consciència, serenitat i bon ànim. No li donis més voltes. O vés al psiquiatra. O millor: fes sessions de mindfulness, que ara es porta molt.

(Més silenci; la Marta se la mira amb certa estupefacció. L’Anna mira fixament la Marta i continua)

Anna: Sé que quan tornés d’aquesta estoneta d’estar en el no res -o millor dit: de no estar, de no ser-, em trobaria de nou amb tot el que hauria deixat… Tot seguiria igual, ni pitjor ni millor: els mateixos personatges a casa, a la feina, al carrer; el mateix entorn; les meves circumstàncies invariables i tots els meus anhels, neguits i problemes. Tot igual. I així hauria de ser. (Reflexiona en silenci) Jo no vull resoldre res: jo vull fondre’m en el silenci i tornar amb la perspectiva renovada fruit de la desconnexió total que suposa desaparèixer, deixar de ser. M’explico?

(La Marta no respon)

Anna: Penso que el silenci que suposa la desaparició total m’aportaria calma… (sospira) i em calmaria el desig d’amor, el desig d’estimar…

Marta (ara relaxant l’expressió i fent una cantarella) : Aha haaaaaaah! Així que és això! Mal d’amor! Haver-ho dit abans, nena. Ja em tenies preocupada. Hahahahahaha!

Anna (sense atendre les exclamacions de la Marta): El meu desig d’amor és tan gran que res del que visc m’omple; la resta, tot, em sembla absurd, innecessari, sense sentit. I els meus pensaments m’entristeixen, perquè els mana la visió del desamor. I les distraccions són pura fal·làcia.

(Silenci més llarg)

Anna (mirant la Marta): Creus que si faig una cerca a google trobaré la manera de fer-ho?

Marta: De fer què? Morir una estona? Hahahahaha! Qui sap? Potser sí. Hi ha tutorials per a tot, fins i tot de sonats. I si no, segur que trobes explicacions i pautes per fer viatges astrals… que s’hi assemblen. Hahahahaha!

Anna: No riguis, Marta. Que jo no vull fer un viatge astral. En un viatge astral deixes el cos però te’n vas amb l’ànima, la consciència, o el que sigui, a donar un volt “por ahí”. No és el que vull. Jo vull abandonar-ho tot, tot el què jo sóc. Jo vull morir! Vull morir una estoneta i tornar, reviure!

(Nou silenci)

Marta: I si vas a un cardiòleg? Et para el cor i et ressucita. Qüestió de les pales aquelles que fan servir a les pelis, saps? Com es diuen?… Un desfibrilador. Així, et poses en mans d’un expert que, a més, t’informarà sobre el temps que pot durar aquesta ESTONA que dius que vols gaudir de la mort. Hahahahahaha!

Anna: No és ben bé el que estava pensant. Jo voldria fer-ho per mi mateixa, morir sola quan jo vulgui i resucitar-me sola, també quan vulgui. Però, vaja, vistes les dificultats podria ser una opció. (Calla uns segons, pensant-hi). Si intervé un metge hi haurà paperassa, oi?

Marta (al·lucinada amb la deriva de la conversa): Dona,  imagino que algun paper et faria signar, per si les coses anessin malament, oi? Fins i tot el meu dentista, quan em va fer l’endodòncia, em va fer signar dos papers: un per allò de la protecció de dades i un altre per exonerar-lo ja d’entrada de qualsevol responsabilitat. Ni que em fes jo soleta l’endodòncia!

Anna: És clar. Suposo que fer-me morir seria un risc per ell. Però com que em cobraria  els serveis, quin problema hi hauria? Risc a canvi de pasta! Creus que em cobraria molt?

Marta: Ni idea. No sé. A mi l’endodòncia em va costar 250 euros.  Però imagino que fer-te morir i ressucitar-te pot ser molt car. (L’Anna escolta atenta la Marta, que ja hi ha posat un to seriós) Pensa que, a més, no només seria el cardiòleg: anestessista (per “lo” del dolor), infermeres (potser dues o tres), el lloguer del quiròfan pel temps que duri tot plegat, i…

Anna (interromp la Marta): Ooooostres sí, un quiròfan… no hi havia pensat. Jo m’imaginava morir al sofà. Total, només seria per una estoneta. Un quiròfan és molt fred i amb tanta gent al voltant. Potser fins i tot estudiants de medicina mirant per una finestra de fora estant. Uf!

Marta: Ep! Acabo de tenir una idea brillant: i si t’ofereixes de conillet d’Índies? Com els que es prenen medicaments abans de la seva comercialització; la prova en  humans. Et pagarien i tot! Voluntària per a morir una estona i ressucitar! Series la protagonista d’un assaig mèdic, d’investigació sobre la mort!

Anna: I ara, nena! I què més?! Anar després de consulta en consulta, fent-me proves mèdiques i passant mil i un tests? Que no has entès res?  Que ja en tinc prou, jo, de problemes com per incorporar-ne’n més. Que jo només vull calma.

Marta (deixant el to entusiasta): Sí, és clar. Això seria un gran trasbals.

Anna: Jo només vull morir una estona, abstreure’m de la meva realitat, i tornar. I res més. (abaixant la veu) Així de senzill hauria de ser…

(Silenci. La Marta xarrupa la resta de cafè amb llet de la tassa i l’Anna gira el cap, mirant el carrer pel finestral, distreta)

Anna: Estava pensant que també em podria anar bé que em toquessin 100 milions a la loto. (Mirant la Marta amb un somriure) Això també em calmaria, oi?

Tancament: imagineu el trànsit de l’Anna, morta durant uns segons. La Marta està al seu costat i la mira. La peça que us enllaço té una durada de 50 segons: l’Anna aconsegueix morir al primer segon i “torna” al segon 50. Ella sola. Li haurà servit de res?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s