Saps qui era l’Amos Oz?

Entre els meus amics n’hi ha un d’especial amb qui em relaciono bàsicament per Whatsapp. I dic que és especial perquè potser és amb qui més comparteixo idees, articles, fotografies, notícies, lectures, reflexions… sense parlar-nos; només per escrit. En els darrers temps no hem tingut ocasió de trobar-nos (presencialment, vull dir), però amb més o menys assiduïtat hem anat contactant a través de les xarxes, sempre en relació amb temes que ens preocupen i sobre els quals compartim punts de vista força propers (però no sempre).

No fa gaire temps enrere, em confessava que estava pensant seriosament abandonar les xarxes socials; sentia l’esclavatge que suposava haver d’estar-hi pendent; però el que més l’enfurismava era que, en general, se’n feia un ús abusiu, de les xarxes; ho deia en diferents sentits: en molts casos havien esdevingut mer aparador-relat de la vida personal d’alguns amics que no passaven un sol dia sense penjar una fotografia (facebook o instagram); en altres casos, feia esment a la ingent informació no contrastada (o directament falsa) i missatges ofensius, manipuladors, vexatoris, escenari que fa que cada vegada sigui més difícil trobar aportacions serioses de coneixement o informació veraç (twitter).
No li trec la raó. Jo mateixa m’he apartat una mica del soroll (fonamentalment de twitter), però segueixo activa en altres xarxes, en les que m’exhibeixo més o menys segons el moment o la inspiració.

Doncs bé. Avui tenia programat un sopar que finalment no ha pogut ser, així que he arribat a casa a mitja tarda i després de fer alguns encàrrecs, m’he disposat a gaudir de la soledat acompanyada de l’iPad justament amb ganes de repassar les xarxes. He començat pel facebook i ja m’hi he quedat, i no pas perquè anés curull de temes d’interès penjats pels meus contactes; de fet acostumo a passar la pantalla amb el dit amb certa celeritat i només m’aturo quan una imatge sorprenent o un contacte dels que ja tinc catalogats d’interessants apareixen en aquest discórrer accelerat de la pantalla. I m’he aturat justament en una de les publicacions de la revista “Catorze. Cultura viva” (per cert, us la recomano) en què -ho confesso- m’ha cridat l’atenció la cara d’un home més que madur però francament atractiu (per a mi, és clar). I hi llegeixo:

«El fanatisme comença a casa»
L’escriptor Amos Oz ha mort als 79 anys. En llegim 14 reflexions lúcides sobre un dels pitjors mals del món.”

Digueu-me inculta, però ni idea de qui era aquest tal Amos Oz (a l’article se l’identifica com a escriptor i periodista nascut a Jerusalem i que ha mort justament avui), però el tema del fanatisme m’ha interessat i he entrat a veure’n el contingut. Bé, les 14 reflexions seleccionades (nombre habitual en raó del nom de la revista) no m’han frapat gaire llevat d’una molt crua, colpidora, que mostra amb una anècdota com en som d’irracionalment inhumans i ignorants quan plantegem desaforadament solucions radicals a determinats problemes de convivència -per dir-ho suaument- i com l’evidència de l’aplicació de la solució abraonadament proposada se’ns escorre quan algú té la “gosadia” de fer-nos visualitzar l’acció suggerida essent nosaltres mateixos i no pas tercers no identificats els que l’hem de dur a terme. Llegiu les 14 reflexions i trobareu la que us dic i apliqueu el mètode discursiu que s’hi descriu a qualsevol conflicte actual d’enfrontament (no necessàriament bèl·lic) en el qual hagueu dit (o sentit dir a algú) que el problema s’acabaria amb tal o qual solució (radical i normalment deshumanitzada). És una bufetada amb la mà oberta! Aquesta és la sensació que m’ha provocat. No us en dic res més.

A partir d’aquí, ja m’ha interessat més el personatge i sense saber encara qui era veritablement aquest escriptor i periodista, he obert l’enllaç al vídeo que hi ha al final de l’article. És una de les seves conferències sobre el conflicte israelià-palestí. Una conferència que, sense cap expectativa per part meva -però amb la ment oberta amb què m’hi ha dut la curiositat de saber-ne més-, l’he seguida atentament fins al final, quasi sense adonar-me que ha durat uns 50 minuts! (subtítols en castellà).

Ja avanço que m’ha agradat molt escoltar algú que fa l’anàlisi d’una situació de forma acurada, des del coneixement en primera persona -i no des de la talaia exterior política o mediàtica que es nodreix més del que se sent dir que no pas del què es viu en primera persona-; algú que aporta reflexions raonades -des del seu saber i manera d’entendre les coses, és clar- i que acaba brodant una conferència que a més de tenir “substància” (contingut) invita, sobretot, a la reflexió.

Amos Oz parla del conflicte d’aquesta zona del Pròxim Orient a partir de la idea-força “La cuenta final no está cerrada” amb què titula la conferència. Però, més enllà de ser-ne aquest tema central, el que més m’ha agradat és seguir el ponent discórrer per diferents aspectes i elements que si bé hi tenen molt a veure -amb el conflicte-, si hom hi pensa només una mica s’adona que són perfectament aplicables a d’altres situacions no només col·lectives sinó fins i tot personals: parla de la realitat, de la necessitat de ser conscients d’aquesta realitat i d’acceptar-la com a punt de partida; parla del fanatisme; parla del temps i de l’espai i de la impossibilitat de reconstruir en l’espai allò que va existir en un temps passat i que ja no és o no pot ser el mateix (penseu no només en els desitjos col·lectius com, per exemple, l’ànim de refer o recuperar un país que va deixar de ser fa temps, sinó també en ànsies personals com podria ser voler recuperar avui aquella persona per qui en un temps llunyà vas sentir un amor intens); parla del seu rebuig a la idea de “crear un Home Nou”, un “Nou Jueu”; i parla del lideratge (polític, afegiria jo) amb una anècdota del president Harry Truman, molt reveladora; i de molts altres aspectes que va enllaçant amb el leit motiv de la conferència (el conflicte esmentat), il·lustrant cada escena amb referències a fets històrics o vivències personals o de tercers. Al final, i sobre la idea de lideratge que ens proposa, conclou quina és la seva visió del final del conflicte israelià-palestí, visió que diu que inevitablement és la que ha de ser, la que serà.

I amb aquesta incògnita (que no us revelo), tanco aquesta entrada. Si us pica la curiositat i us agrada escoltar conferències sobre temes diversos que tenen poc o res a veure amb el vostre dia a dia personal o professional, us deixo l’enllaç:

https://youtu.be/rwrW71Q3Z8U

… i una mica d’informació biogràfica sobre l’Amos a la Wikipedia: https://ca.wikipedia.org/wiki/Amos_Oz

Ah, per cert! Amb tot, l’objectiu d’aquesta entrada era posar de relleu que malgrat l’ús inadequat, abusiu, ofensiu, d’aparador, etc que sovint atribuïm a les xarxes socials, el cert és que hi ha molt de bo, a les xarxes. La curiositat hi té molt material per alimentar-se: només cal saber seleccionar allò que, segons el sentir personal de cadascú, pot resultar interessant, suggerent, atractiu.

Visca les xarxes socials! Visca Internet!

Tancament: un tema del baixista, també israelià, Avishai Cohen

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s